El cultiu de l’arròs al Delta de l’Ebre no es pot entendre sense la gestió de l’aigua i de la salinitat. El Delta és una plana baixa, amb presència d’aigua freàtica salina i amb zones on el drenatge natural és molt limitat. Per això, una part molt important de l’aigua que s’utilitza als arrossars no només serveix per cobrir les necessitats del cultiu, sinó també per rentar sals i mantenir els camps productius.

Les dades analitzades en un camp amb drenatge subterrani mostren un resultat clar: el camp testimoni sense drenatge presenta valors de conductivitat pràcticament sempre superiors al sistema drenat. En concret, a partir de 41 comparacions visibles, el sistema amb drenatge subterrani redueix la salinitat aproximadament un 22,9% respecte al camp sense drenatge. Dit d’una altra manera, el camp testimoni presenta una conductivitat mitjana un 30,7% superior respecte al sistema drenat.

Aquesta reducció és agronòmicament molt important. Menys salinitat vol dir menys estrès per a la planta, millor desenvolupament del cultiu i més capacitat per mantenir el rendiment i la qualitat del gra. En arròs, la salinitat pot afectar fases sensibles com l’afillolat, l’espigat, la floració i l’ompliment del gra. Per això, qualsevol sistema que ajudi a mantenir les sals controlades pot tenir un efecte positiu sobre la producció i la qualitat industrial de l’arròs.

Els estudis tècnics de referència sobre el Delta indiquen que el control de la salinitat només amb drenatge superficial obliga a utilitzar volums d’aigua molt elevats, per sobre de les necessitats estrictes del cultiu i de les dotacions habituals d’altres zones arrosseres on la salinitat no és tan limitant. En aquest context, el drenatge subterrani pot ajudar a fer un ús més eficient de l’aigua i de l’energia, perquè permet controlar millor el nivell freàtic i reduir l’acumulació de sals al perfil del sòl.

Si es considera que aproximadament el 55% de l’aigua aplicada en determinades fases del cultiu té com a funció principal el control de sals, la reducció observada de salinitat permet estimar un estalvi potencial d’aigua de l’ordre del 12–13%. Sobre una dotació de referència de 23.300 m³/ha, això podria representar aproximadament 2.900 m³/ha. Aquesta xifra s’ha d’interpretar com una estimació orientativa, ja que l’estalvi real dependrà del maneig del reg, del tipus de sòl, del disseny del drenatge i de les condicions de cada parcel·la.

El drenatge subterrani també pot aportar altres beneficis molt pràctics per als agricultors. En episodis de pluja, especialment durant l’època de moviments de terra i preparació dels camps, permet tenir més control de l’aigua acumulada i pot facilitar l’entrada abans de la maquinària. Això ajuda a reduir retards, millorar la planificació de les feines i aprofitar millor les finestres de treball.

Imatge 1: a la dreta els camps sanejats de la finca de tramuntano i a l’esquerra els camps veins a l’epoca de fer els treballs de preparació dels terrenys

A més, pot donar més marge de maniobra davant alguns dels grans reptes del cultiu de l’arròs al Delta. Pot facilitar la sembra en sec en zones salades, ajudar a gestionar millor estratègies davant el cargol poma, donar més capacitat de resposta davant episodis d’aigua amb més salinitat i contribuir a l’adaptació del Delta davant la subsidència i la pujada del nivell del mar.

Per tant, el drenatge subterrani no s’ha de veure només com una obra hidràulica. És una eina agronòmica, productiva i d’adaptació. Pot ajudar a produir millor, amb més eficiència i amb més control sobre la salinitat, l’aigua i el calendari de treball.

El repte ara és avançar amb l’implantació d’aquests sistema a les zones més sensibles per a adaptar el cultiu al canvi climàtic i fer-lo més competitiu per al futur.